Broto Villegas, César

26 Mar 2014

Per Miquel Àngel Bergés Saura, co-autor de 'La Lleida anarquista'

Broto va néixer l'any 1914 a Saragossa, però des de molt petit la seva família es va traslladar a viure a Lleida. Als onze anys (quan va començar a treballar) es va afiliar a la CNT. A Lleida, va ser co-fundador del setmanari Acracia l'any 1933, publicació on trobem dos anarquistes més de la Lleida d'aquells anys que, amb la revolució encetada per la guerra civil, es van convertir en alcaldes de Lleida: Fèlix Lorenzo i Manel Magro (l'altre alcalde que va aportar també la CNT a la ciutat de Lleida durant la guerra va ser Lluís Capell). A finals del 1933, aquests anarquistes es van tornar a trobar creant l'Ateneu Llibertari, amb seu al carrer Anselm Clavé i de curta vida, ja que va ser clausurat tres mesos més tard, en el marc de la repressió governamental que va seguir a les insurreccions faïstes de desembre de 1933.

Llavors, Broto ocupava ja el càrrec de secretari provincial a Lleida de la FAI i, dos anys més tard, va accedir també a la secretaria provincial de la CNT. El 18 de juliol de 1936 el va passar a la ciutat de Lleida: la nit del 18 al 19 de juliol, la va passar amb altres companys del sindicat a les faldes del Castell, vigilant que no sortissin els militars per sumar-se a la revolta feixista. Al dia següent, va marxar a Barcelona per demanar reforços a la CNT de la capital catalana, participant en la lluita pels carrers de la Ciutat Comtal. Quan tornà a Lleida, es dedicà només al sindicat i rebutjà qualsevol possibilitat d'altres càrrecs en el govern municipal revolucionari: Broto limità la seva presència pública a l'assemblea de sindicats que, durant aquell estiu del 36, prengué les regnes de la ciutat.

Cap a les darreries del 1936, però, desencisat amb la reculada que pensava que patia l'impuls revolucionari, Broto abandonà els seus càrrecs sindicals a Lleida i marxà al Front d'Aragó, a la Columna Durruti, unitat amb la qual va fer tota la guerra (com a motorista del cap de la columna, Ricard Sanz) fins a la caiguda de Barcelona. Quan els feixistes van entrar a Barcelona, Broto estava internat a l'hospital de la Creu Roja d'aquesta ciutat, ja que havia estat ferit en una cama a Artesa de Segre. Va ser fet presoner i, tot i que els primers dies va poder ocultar la seva identitat, 'ajudat' també per la gravetat del seu estat, finalment va ser reconegut.

Un primer Consell de Guerra franquista el condemnà a quinze anys de presó, dels quals en va complir quatre. El 1943 era a Barcelona i reorganitzava l'estructura, llavors molt precària i enterbolida pels riscos de confidents, de la CNT catalana, de la qual n'arribà a ser el secretari regional. Participa en el famós Ple de la CNT de París de 1945, on en bona part es decidí la sort (o la mala sort) del sindicat anarquista. Malgrat que els companys exiliats (alguns d'ells, bons amics de Lleida) li demanaren que es quedés a França, Broto va tornar a entrar clandestinament a Espanya i va ser elegit secretari nacional de la CNT d'Espanya. Pocs mesos després, però, la policia franquista va desarticular aquell Comitè Nacional i va detenir tots els seus membres. Un segon Consell de Guerra (1947) el condemnà a trenta anys de presó, dels quals en va complir disset a diferents presons de l'Estat espanyol. Va intentar fugir de les presons en diferents ocasions, cavant túnels però sense èxit: només aconseguí més repressió. Broto va acumular més de vint anys a la presó: des de la Model de Barcelona i la Provincial de Lleida, fins a Alcalà d'Henares, Ocaña, el Dueso, Yeserías i San Miguel de los Reyes.

L'any 1962 va quedar en llibertat i intentà refer la seva vida, primer a València i després a Lleida. L'any 1966, però, va tornar a ser detingut durant dos dies i es va adonar que el seu passat era una llosa a l'Espanya franquista. A finals d'aquell mateix any, va decidir marxar a viure a França i no va tornar a España fins el 1980. Des del 1999, vivia a la Pobla del Duc, prop de Xàtiva. Allí vaig conèixer Broto, el setembre del 2003. Durant els dos anys i escaig següents vaig anar a visitar-lo una desena de vegades, passant tot el matí o tota la tarda plegats: ell parlava de la CNT durant els anys trenta a Lleida i jo gravava aquelles converses que s'estenien cap a la guerra i derivaven des del franquisme cap a la dictadura de Primo de Rivera. Hores i hores de gravacions que, amb l'ajut d'unes memòries que Broto havia escrit en una minúscula lletra, a bolígraf i a màquina en trossos de papers escapçats, van fructificar en el llibre 'La Lleida anarquista. Memòries d'un militant de la CNT durant la República, la guerra civil i el franquisme' (Pagès Editos, 2006). A la presentació del llibre, a l'Ateneu Popular de Ponent, va venir Broto, que va aprofitar també per parlar amb gent de la CNT i la CGT, delitós per unir les dos fraccions de l'anarquisme.

No va poder ser. Potser perquè no va tenir ja més temps. Que la terra li sigui lleu.

On, des del passat 15 de març descansa ja.

Les seves memòries ens atansen al dia a dia d'un militant de la CNT durant la Segona República, en una ciutat (Lleida) allunyada però equidistant entre els dos centres tradicionals de l'anarquisme espanyol, Saragossa i Barcelona. Lectures, família, condicions de treball i condicions socials, el món sindical, paisatges urbans ja desapareguts, personatges lleidatans de l'esquerra dels anys trenta oblidats sota la dictadura... El relat de la vida de Broto aporta un fresc gairebé inèdit de la vida quotidiana a Lleida durant el primer terç del segle XX, ja que està fet des del punt de vista de la classe baixa d'aquella època i, sobre tot, dels obrers fortament ideologitzats en els moments immediatament posteriors a l'eclosió del comunisme. I explica de primera mà com es va formar i com actuava l'anarquisme a les comarques de Lleida (i a la Franja de Ponent), un tema del qual se'n sap molt poc i que sempre ha quedat 'ofegat' entre els 'gegants' de l'anarquisme barceloní i el poumisme lleidatà.